INDIGNAU-VOS

STÉPHANE HESSEL, TÉ 93 ANYS I ÉS L’AUTOR DEL TEXT QUE TROBAREU MES AVALL

(Remés per la meva germana Maria Antònia, alliberada al sindicat STEI. Mentre ella és objecte d'una campanya de descrèdit per part de El Mundo, que usa contra ella 'tècniques' tan discutibles com publicar correus electrònics seus sense autorització, ella segueix difonent pensament revolucionari, com el de Stéphane Hessel. Desde aquí, la meva admiració a la seva trajectòria.)

Na Maria Antònia, a la manifestació del Fòrum Social Mundial a Dakar (Feb. 2011).
Si és que és normal que als de El Mundo se'ls giri el ventre!

93 anys. És la darrera etapa. El final no és enfora. Quina sort poder-la aprofitar per a recordar el que ha estat la pedra mestra del meu compromís polític: els anys de resistència i el programa elaborat fa 70 anys pel Consell Nacional de la Resistència. És mèrit d’en Jean Moulin, dins el marc d’aquest Consell, l’agrupament de tots els components de la França ocupada, els moviments, els partits, els sindicats, amb l’objectiu de proclamar la seva adhesió a la França combativa i al seu únic cap reconegut: el general De Gaulle. Des de Londres, on em vaig reunir amb el general De Gaulle, el març de 1941, m’arribà la notícia de la posada en marxa d’un programa (adaptat el 15 de març de 1944) que proposava per a la França alliberada un conjunt de principis i valors en els quals se sustentaria la democràcia moderna del nostre país.

Aquests principis i valors els necessitam avui més que mai. És la nostra obligació vetllar tots junts perquè la nostra societat continuï essent una societat de la qual ens puguem sentir orgullosos, i no aquesta societat de gent indocumentada, d’expulsions, de sospites pel que fa a la immigració; no aquesta societat en què es posen en dubte les pensions i les conquestes de la Seguretat Social; no aquesta societat en què els mitjans de comunicació estan en mans dels poderosos. Totes aquestes són fites que no hauríem de defensar ara si haguéssim estat uns vertaders hereus del Consell Nacional de la Resistència.

A partir de 1945, després d’un drama ferotge, les forces internes del Consell de la Resistència es lliuren a una ambiciosa resurrecció. Es crea la Seguretat Social tal com la Resistència volia; així ho recollia el seu programa: “un pla complet de Seguretat Social que aspiri a assegurar els mitjans de subsistència de tota la ciutadania quan aquesta no se’ls pugui procurar mitjançant el treball” i “una pensió que permeti als treballadors majors acabar la seva vida amb dignitat”. Les fonts d’energia, electricitat i gas, les mines de carbó i els bancs són nacionalitzats. El programa recomanava “que la nació recuperàs els grans mitjans de producció, fruit del treball comú, les fonts d’energia, els jaciments, les companyies d’assegurances i els grans bancs”; “la instauració d’una vertadera democràcia econòmica i social, que faci fora els grans feudalismes econòmics i financers de la direcció de l’economia”. L’interès general ha d’estar per damunt del particular, el repartiment just de la riquesa creada pel treball ha de prevaldre sobre el poder del diner. La Resistència proposa “una organització racional de l’economia que garanteixi la subordinació dels interessos particulars a l’interès general i que es desfaci de la dictadura professional instaurada d’acord amb el model dels estats feixistes”, i el Govern provisional de la República pren el relleu.

Una vertadera democràcia necessita una premsa independent; la Resistència ho sap, ho exigeix, defensa “la llibertat de premsa, el seu honor i la seva independència envers l’estat, els poders del capital i de les influències estrangeres”. Això és el que, des de 1944, encara indiquen les ordenances en relació a la premsa. Ara bé, això és el que està en perill avui dia.

La Resistència feia una crida a la “possibilitat efectiva per a tots els infants francesos de beneficiar-se de la millor instrucció possible”, sense discriminació; ara bé, les reformes proposades el 2008 van en contra d’aquest projecte. Professors joves, als quals don el meu suport, han lluitat amb duresa per a impedir l’aplicació d’aquestes reformes i han vist disminuïts els seus salaris, com a penalització. S’han indignat, han “desobeït”, han considerat que aquestes reformes s’allunyaven de l’ideal de l’escola republicana, ja que estaven al servei de la societat del diner i que no desenvolupaven prou l’esperit creatiu i crític.

És la base de les conquestes socials de la Resistència allò que avui es qüestiona.


El motiu de la resistència és la indignació

Es té la santa barra de dir-nos que l’estat ja no pot assegurar els costos d’aquestes mesures socials. Però com poden faltar avui doblers per a mantenir i perllongar aquestes conquestes, quan la producció de la riquesa ha augmentat d’una manera considerable des de l’Alliberament, període en què Europa estava a la ruïna, si no és perquè el poder del capital, que va ser combatut amb força per la Resistència, no ha estat mai tan gran, tan insolent i tan egoista amb els seus propis servidors, fins i tot en les més altes esferes de l’estat. Els bancs, una vegada privatitzats, es preocupen molt pels seus dividends i pels alts salaris dels seus dirigents, no per l’interès general. La distància entre els més pobres i els més rics no ha estat mai tan gran, ni la recerca dels doblers tan apassionada.

El motiu principal de la Resistència era la indignació. Nosaltres, veterans dels moviments de resistència i de les forces combatents de la França lliure, feim una crida a les generacions joves a viure i transmetre l’herència de la Resistència i dels seus ideals. Nosaltres els deim: agafau el relleu, indignau-vos! Els responsables polítics, econòmics i intel•lectuals, i el conjunt de la societat no han de permetre ni s’han de deixar impressionar per l’actual dictadura dels mercats financers que amenaça la pau i la democràcia.

Us desig a tots, a cada un de vosaltres, que tengueu el vostre motiu d’indignació. És quelcom preciós. Quan alguna cosa ens indigna, com a mi m’indignà el nazisme, ens tornam militants, forts i compromesos.

Ens tornam a trobar amb aquest corrent de la història, i cada un de nosaltres l’ha de seguir. I aquest corrent ens du a més justícia i llibertat; però no a la llibertat controlada de la guineu en el galliner. Aquests drets, recollits l’any 1948 en un programa de la Declaració Universal, són universals. Si sabeu de qualcú que no els gaudeix, compatiu-lo i ajudau-lo a aconseguir-los.

Dues visions de la història

Quan intent comprendre què va causar el feixisme, quina cosa va fer que fóssim absorbits per ell i per Vichy, em dic que els rics egoistes varen tenir molta por de la revolució bolxevic i es deixaren guiar per les seves pors. Però si, avui com llavors, una minoria activa s’aixecàs, això ja seria prou: tendríem el llevat que faria créixer la massa.

Sense cap dubte, l’experiència de qualcú vell com jo, nascut l’any 1917, és diferent de la que tenen els joves d’avui. Sovint deman als mestres l’oportunitat de parlar als seus alumnes, i els dic: “Vosaltres no teniu les mateixes raons evidents per a comprometre-us. Per a nosaltres, resistir era no acceptar l’ocupació alemanya, la derrota. Era una qüestió relativament simple; simple com el que va venir després: la descolonització.
Després hi hagué la guerra d’Algèria: calia que aquest país s’independitzàs, era evident. Pel que fa a Stalin, tots aplaudírem l’entrada de l’exèrcit roig contra els nazis, l’any 1943. Però quan ens assabentàrem de les grans purgues estalinistes de 1935, tot i que era necessari estar al corrent del que feia el comunisme per a contrarestar el capitalisme americà, la necessitat d’oposar-se a aquesta forma insuportable de totalitarisme es va imposar com una evidència. La meva llarga vida m’ha donat una sèrie de raons per a indignar-me.

Aquestes raons són fruit no tant d’una emoció com d’una voluntat de compromís. Quan estudiava a l’Escola Normal, Sartre, un condeixeble més gran que jo, em va influir profundament. La nàusea, El mur però no L’ésser i el no res, varen ser molt importants en la formació del meu pensament. Sartre ens ensenyà a dir-nos: “Sou responsables en tant que individus”. Era un missatge ple de llibertat. La responsabilitat de l’home que no pot confiar ni en un poder ni en un déu. Al contrari, cal comprometre’s en nom de la pròpia responsabilitat com a persona humana. Quan vaig entrar a l’Escola Normal del carrer Ulm, a París, l’any 1939, ho vaig fer com a fervent deixeble del filòsof Hegel, i vaig seguir el seminari de Maurice Merleau-Ponty. El seu ensenyament explorava l’experiència concreta, la del cos i de les seves relacions amb els sentits. Però el meu optimisme natural, que vol que tot allò que es desitja sigui possible, em duia més aviat cap a Hegel. La teoria hegeliana interpreta que la llarga història de la humanitat té un sentit: la llibertat de l’home que progressa passa a passa. La història està feta de xocs successius, és l’assumpció dels desafiaments. La història de les societats progressa i, al final, quan hom ha assolit la seva completa llibertat, es pot gaudir de l’estat democràtic en la seva forma ideal.

Hi ha, però, una altra concepció de la història. Els progressos aconseguits per la llibertat, la competició, la cursa darrere el “sempre més” es poden viure com un huracà destructor. Així ho entén un amic del meu pare, l’home que compartí amb ell la tasca de traduir a l’alemany A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust. És el filòsof alemany Walter Benjamin. Ell havia trobat un missatge pessimista en un quadre del pintor suís Paul Klee, l’AngelusNovus, en què la figura d’un àngel obre els braços com si volgués contenir i rebutjar una tempesta que Benjamin identifica amb el progrés. Per a aquest pensador, que es va suïcidar el mes de setembre de 1940 per a fugir del nazisme, el sentit de la història és un camí irresistible ple de catàstrofes, una darrere de l’altra.

La indiferència: la pitjor actitud

És cert que les raons per a indignar-se poden semblar avui menys clares o que el món és molt més complex. Qui comanda, qui decideix? No sempre és fàcil distingir entre tots els corrents que ens governen. Ja no hem de lluitar contra una petita elit, la manera d’actuar de la qual coneixem amb claredat. El món en què ens trobam és d’una gran complexitat, amb una enorme interdependència. Vivim amb una interconnectivitat com mai no havia existit. Però en aquest món hi ha coses insuportables. Per a veure-les, cal que observem amb atenció què cercam. Els dic als joves: cercau un poc i trobareu. La pitjor actitud és la indiferència, el fet de dir “jo no puc fer res, ja faig la meva vida”. Si us comportau així, perdeu un dels components essencials que constitueixen l’ésser humà. Un dels seus components indispensables: la capacitat d’indignar-se i el compromís que neix d’aquesta actitud.

És possible identificar des d’ara dos grans desafiaments nous:

1. La gran diferència que existeix entre els molt pobres i els molt rics, un fet que no ha deixat de créixer. Es tracta d’una innovació dels segles XX i XXI. Els molt pobres del món d’avui guanyen gairebé dos dòlars al dia. No es pot permetre que aquesta indiferència es faci encara més profunda. La constatació d’aquest fet ja hauria de suscitar, per si mateixa, un compromís.

2. Els drets de la persona i l’estat del planeta. Després de l’Alliberament vaig tenir la sort de participar en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans adoptada per l’Organització de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948, en el palau de Chaillot, a París. Com a cap de gabinet d’HenriLaugier, secretari general adjunt de l’ONU i secretari de la Comissió dels Drets Humans, vaig prendre part, entre molta altra gent, en la redacció d’aquesta declaració. No puc oblidar el paper que va jugar en la seva elaboració René Cassin, comissari nacional de justícia i educació del Govern de la França lliure, a Londres, el 1941, que va ser premi Nobel de la Pau el 1968, ni el de Pierre Mendès France dins el Consell Econòmic i Social, a qui enviàvem els textos que elaboràvem abans que fossin examinats per la Tercera Comissió de l’Assemblea General, encarregada dels aspectes socials, humanitaris i culturals. La Comissió comptava amb els 54 estats que eren membres, en aquell moment, de les Nacions Unides, i jo m’encarregava de la seva secretaria. Gràcies a René Cassin tenim el terme drets “universals”, i no “internacionals” com proposaven els nostres amics anglosaxons. Ja que en això rau el que ens jugam quan acaba la segona guerra mundial: l’emancipació de les amenaces que el totalitarisme va fer caure sobre la humanitat. Per a emancipar-se, cal aconseguir que els estats membres de l’ONU es comprometin a respectar aquests drets universals. És una manera de desmuntar l’argument de plena sobirania que un estat pot fer valer mentre comet crims contra la humanitat dins el seu territori. Aquest va ser el cas de Hitler, que es considerava amo i senyor a la seva terra i autoritzat a provocar un genocidi. Aquesta declaració universal té un deute molt gran amb la revulsió universal contra el nazisme, el feixisme, el totalitarisme i, també, amb nosaltres, l’esperit de la Resistència. Jo sentia que havíem d’actuar amb rapidesa, no ser víctimes de la hipocresia que hi havia en l’adhesió proclamada pels vencedors a aquests valors que no tots teníem la intenció de promoure d’una manera clara i sense embuts, encara que nosaltres els intentàvem imposar.


No puc estar-me de citar l’article 15 de la Declaració Universal dels Drets Humans: “Tota persona té dret a una nacionalitat”; l’article 22: “Tota persona, com a membre de la societat, té dret a la seguretat social i a obtenir, mitjançant l’esforç nacional i la cooperació internacional, amb l’organització i els recursos de cada estat, la satisfacció dels drets econòmics, socials i culturals, indispensables per a la seva dignitat i al lliure desenvolupament de la seva personalitat”. I si aquesta declaració té un abast declaratiu, i no jurídic, no per això ha desenvolupat un paper menys important des de 1948; hem vist pobles colonitzats acollir-se a ella en la seva lluita per la independència; ha inspirat molts esperits en la seva lluita per la llibertat.
Constat amb alegria que al llarg de les darreres dècades s’han multiplicat les organitzacions no governamentals, els moviments socials com Attac, la Federació Internacional dels Drets de l’Home, Amnistia Internacional..., que són actives i efectives. És evident que per ser eficaç actualment cal actuar de manera conjunta; aprofitar tots els mitjans de comunicació moderns.

Al jovent, els dic: mirau al vostre voltant, trobareu motius que justifiquin la vostra indignació –el tracte que es dóna als immigrants, als indocumentats, als gitanos. Trobareu situacions concretes que us empenyeran a dur a terme una acció ciutadana d’importància. Cercau i trobareu!


La meva indignació amb el cas de Palestina

Avui, la meva principal indignació té a veure amb Palestina, la franja de Gaza i Cisjordània. Aquest conflicte és un motiu propi d’indignació. Cal llegir l’informe Richard Goldstone, de setembre de 2009, sobre Gaza. En ell aquest jutge sud-africà, jueu, que es declara fins i tot sionista, acusa l’exèrcit israelià d’haver comès “actes que es poden assimilar a crims de guerra i, per ventura, en certes circumstàncies, a crims contra la humanitat” durant l’operació “Plom fus” que va durar tres setmanes. Vaig tornar a Gaza l’any 2009, hi vaig poder entrar amb la meva dona gràcies als nostres passaports diplomàtics, per a verificar amb els meus propis ulls allò que l’informe contava. Les persones que ens acompanyaven no varen ser autoritzades a entrar a la franja de Gaza. Ni a Cisjordània. Visitàrem els camps de refugiats palestins creats el 1948 per l’Agència de Nacions Unides per als Refugiats de Palestina a l’Orient Pròxim, on més de tres milions de palestins expulsats de les seves terres per part d’Israel esperen un retorn cada cop més problemàtic. Pel que fa a Gaza, és una presó a cel obert per a un milió i mig de palestins. Una presó en què s’organitzen per a sobreviure.

Més que les destruccions materials, com la de l’Hospital de la Mitja Lluna Roja amb l’operació “Plom fus”, és el comportament dels habitants de Gaza, el seu patriotisme, el seu amor pel mar i la platja, la seva constant preocupació pel benestar dels seus fills, nombrosos i riallers, allò que omple la nostra memòria. Quedàrem impressionats per la seva enginyosa manera de fer front a totes les penúries que els vénen imposades. Els hem vist fabricar maons, per manca de ciment, per a reconstruir el milenar de cases destruïdes pels tancs. Ens confirmaren que hi va haver 1.400 morts –dones, nins i vells inclosos en el camp palestí– al llarg d’aquesta operació “Plom fus”, duita a terme per part de l’exèrcit israelià, amb només cinquanta ferits del bàndol d’Israel. Compartesc les conclusions del jutge sud-africà. Que els jueus puguin cometre crims de guerra és insuportable. Per desgràcia, la història ens ofereix pocs exemples de pobles que aprenen de la seva pròpia història.

Ho sé, Hamas, que havia guanyat les darreres eleccions legislatives, no pogué evitar que es disparassin coets sobre les ciutats israelianes com a resposta a la situació d’aïllament i de bloqueig en què es troben els ciutadans de Gaza. Evidentment, pens que el terrorisme no es pot acceptar, però s’ha de reconèixer que quan s’està ocupat amb uns mitjans militars infinitament superiors als nostres, la reacció popular no pot ser només no-violenta.

Quin profit en treu Hamas d’enviar coets sobre la ciutat de Sderot? La resposta és cap ni un. No serveix a la seva causa, però es pot explicar a causa de l’exasperació del poble de Gaza. Dins el concepte de desesper, hem d’entendre la violència com una lamentable conclusió de situacions inacceptables per a aquells que les pateixen. Es pot afirmar que el terrorisme és una mena de desesper. I que aquest desesper és un terme negatiu. Hom s’ha de desesperar, hom ha d’esperar. El desesper és la negació de l’esperança. És comprensible i fins i tot diria que és natural; malgrat tot, no és acceptable perquè no permet obtenir els resultats que eventualment pot produir l’esperança.

La no violència, el camí que hem d’aprendre a seguir

Estic convençut que el futur pertany a la no-violència, a la conciliació de les diferents cultures. Per aquesta via, la humanitat ha de recórrer la seva propera etapa. I aquí coincidesc amb Sartre: un no pot excusar els terroristes, que llancen bombes, però els pot comprendre. El pensador francès va escriure l’any 1947: “Reconec que la violència, sigui quina sigui la forma en què es manifesti, és un fracàs. Però és un fracàs inevitable, ja que estam en un univers de violència. I si bé és cert que el recurs a la violència fa que aquesta corri el risc de perpetuar-se, també és vera que és l’únic mitjà de fer-la acabar”. Paraules a les quals afegiria que la no-violència és una manera més segura de fer-la acabar.

No es pot donar suport als terroristes com va fer Sartre, en nom d’aquest principi, durant la guerra d’Algèria, o amb motiu de l’atemptat dels Jocs de Munich l’any 1972, comès contra atletes israelians. No és eficaç, i el mateix Sartre acabarà els seus dies fent-se preguntes sobre el sentit del terrorisme i a posar en dubte la seva raó de ser. Dir-se “la violència no és eficaç” és més important que saber si s’ha de condemnar o no aquells que la utilitzen. El terrorisme no treu cap enlloc. En la noció d’eficàcia, cal una esperança no-violenta. Si hi ha una esperança violenta és la de la poesia de GuillaumeApollinaire: “Que l’esperance est violente”; no en política. Sartre, el mes de març de 1980, tres setmanes abans de morir, declarava: “Hem d’intentar explicar per què el món d’avui, que és horrible, no és més que un moment en el llarg desenvolupament històric, que l’esperança ha estat sempre una de les forces dominants de les revolucions i de les insurreccions, i com encara visc l’esperança com la meva concepció del futur”.

Hem d’entendre que la violència dóna l’esquena a l’esperança. Hem de preferir l’esperança, l’esperança de la no-violència. És el camí que hem d’aprendre a seguir. Tant per part dels opressors com per part dels oprimits, hem d’arribar a una negociació per a posar fi a l’opressió; això és el que ens permetrà acabar amb la violència terrorista. Per aquest motiu, no hem de permetre que s’acumuli molt d’odi.

El missatge de qualcú com Mandela o Martin Luther King troba tot el seu sentit en un món que ha sobrepassat la confrontació de les ideologies i el totalitarisme. És un missatge d’esperança en la capacitat que tenen les societats modernes per a superar els conflictes amb l’ús d’una comprensió mútua i d’una paciència vigilant. Per a assolir això, cal que ens basem en els drets, la violació dels quals, sigui quin sigui el seu autor, ha de provocar la nostra indignació. No hem de consentir que aquests drets es transgredeixin.

He constatat, i no som l’únic, la reacció del Govern israelià davant el fet que cada divendres els ciutadans de Bil’’id s’acosten, sense tirar pedres ni haver d’emprar la força, fins al mur contra el qual protesten. Les autoritats israelianes han qualificat aquesta marxa de “terrorisme no violent”. No està malament... S’ha de ser israelià per a qualificar de terrorista la no violència. S’ha d’estar ofès per l’eficàcia que té la no violència per a suscitar el suport i la comprensió de tots els adversaris de l’opressió.

El pensament productivista, sostingut per Occident, ha posat el món dins una crisi de la qual n’hem de sortir trencant d’una manera radical amb la fugida cap endavant del “sempre més”, tant en el domini financer com en el domini de les ciències i de la tècnica. És ben hora que la preocupació per l’ètica, la justícia i l’estabilitat duradora sigui allò que prevalgui. I és que ens amenacen els riscos més greus; riscos que poden posar fi a l’aventura humana sobre un planeta que pot tornar inhabitable.

Però també és cert que s’han fet progressos importants des de 1948: la descolonització, l’acabament de l’apartheid, l’ensorrament de l’imperi soviètic, la caiguda del mur de Berlín. Tot i això, els deu primers anys del segle XXI han suposat un període de retrocés. Jo l’atribuesc, en part, a la presidència americana de George Bush, a l’11 de setembre i a les conseqüències desastroses que en varen treure els Estats Units, com la intervenció militar a l’Iraq. Hem tengut aquesta crisi econòmica, però no hem començat una nova política de desenvolupament. La cimera de Copenhaguen contra l’escalfament climàtic no ha permès establir una vertadera política per a la preservació del planeta. Ens trobam al llindar, entre els horrors de la primera dècada i les possibilitats de les dècades futures. Però hem d’esperar, sempre hem d’esperar.

La dècada anterior, la dels anys 90, va ser una font de grans progressos. Les Nacions Unides convocaren conferències com les de Rio sobre el medi ambient, l’any 1992; la de Pekín sobre les dones, el 1995; el setembre de l’any 2000, a iniciativa del secretari general de les Nacions Unides, Kofi Annan, els 191 països membres varen fer seva la declaració sobre els “Vuit objectius del mil•lenni per al desenvolupament”, per la qual es comprometien a haver reduït a la meitat la pobresa en el món el 2015. La meva gran pena és que ni Obama ni la Unió Europea hagin manifestat encara el que hauria de ser la seva aportació per a una fase constructiva que se sustenti en els valors fonamentals.

Com donar per acabada aquesta crida a la indignació? Cal recordar que, amb motiu del seixantè aniversari del Programa del Consell Nacional de la Resistència, vàrem dir, el 8 de març de 2004, nosaltres, els veterans dels moviments de Resistència i de les forces combatives de la França lliure (1940-1945), que, sense cap dubte, “el nazisme ha estat vençut gràcies al sacrifici dels nostres germans i germanes de la Resistència i de les Nacions Unides contra la barbàrie feixista. Però aquesta amenaça no ha desaparegut del tot, i la nostra còlera contra la injustícia roman intacta”.

No, aquesta amenaça no ha desaparegut per complet. Per això, facem sempre una crida a una “vertadera insurrecció pacífica contra la majoria dels mitjans de comunicació que no proposen per als nostres joves cap altre horitzó més que el consumisme de masses, el menyspreu dels més febles i de la cultura, l’amnèsia generalitzada i la competició desbocada d’uns contra els altres”.

Als homes i les dones que faran el segle XXI, els deim amb tota la nostra afecció:

CREAR ÉS RESISTIR,
RESISTIR ÉS CREAR”.